Llegir els millors llibres

“Els clàssics no es llegeixen perquè s’hagi de fer o per respecte: només per amor”, argumentava l’escriptor Italo Calvino en un article publicat per primera vegada l’any 1981 i que va fer la volta al món. L’autor d’ El baró rampant hi recordava que el que és realment important dels clàssics és que les lliçons que transmeten no caduquen. “Quan algú diu que un autor clàssic és el que es llegeix molt, sempre apareix algú altre molt modern que respon que també els bestsellers dels nostres dies són enormement llegits -explica Jordi Llovet al pròleg de La literatura admirable, que inclou 54 assajos sobre llibres que han enriquit la humanitat i segueixen fent-ho-. La qüestió és saber quants segles trobaran lectors aquests bestsellers. Van ser molt llegits, i molt més que Flaubert, autors contemporanis com ara Paul Bourget o Paul de Kock. Qui se’n recorda? Qui acut als seus llibres, si és que els troba?”

El professor Llovet recorda unes paraules en llatí que van fer fortuna durant l’Imperi Romà: non multa, sed multum. “No convé llegir gaires llibres, sinó pocs -els millors, si és possible- i a fons”, afegeix. El volum publicat per Pasado & Presente proposa una tria entre els milers de novel·les, poemes, contes i memòries que han fet una aportació destacable al panorama literari. Se cenyeix a la tradició occidental, que ha donat al món sencer “una literatura de gran valor”, i aquest valor “no va ser vigent únicament en el moment que es van publicar els llibres respectius, sinó que inclou totes les generacions del passat, el present i l’esdevenidor”. Llovet adverteix que no ha pretès fer “un cànon literari”, tenint present El cànon occidental, que Harold Bloom va publicar el 1994, i desmarcant-se’n. El nord-americà hi llançava una profecia: la literatura tenia els dies comptats per culpa de l’auge dels estudis culturals, els feminismes, el postcolonialisme i la crítica literària influïda pel marxisme, que englobava sota el paraigua d’“escoles del ressentiment”. El cànon de Bloom “privilegiava la literatura anglesa i Shakespeare més que a ningú altre”, recorda Llovet. Entre els 26 autors que escollia com a centrals en la configuració del cànon hi havia Dante, Cervantes, Emily Dickinson, Lev Tolstoi, Freud i Virginia Woolf. Els dos autors més joves eren Pablo Neruda i Samuel Beckett, nascuts el 1904 i el 1906, respectivament.